Article d’opinió signat per Andreu Suriol, president de la Cambra de Tarragona.“És comprensible que en un projecte de gran abast, i BCN World ho és, la seva materialització no estigui exempta d’obstacles que, de vegades, trenquen amb els timings inicialment previstos. Això passa aquí i arreu. Seria ingenu negar-ho.
Ara bé, per la nostra pròpia idiosincràsia sembla com si fóssim experts en complicar-ho tot. El cas de BCN World n’és l’exemple, però més sofisticat al que sol ser habitual: fins el punt que ara els pals a la roda ens els posem els mateixos catalans, ni per això ens cal ja Madrid.
Els globus sonda, o no, que en els darrers dies s’han inflat des de la Generalitat en relació al futur d’aquest projecte no només sembla que el pretenguin enterrar, sinó que són una clara manca de respecte envers el territori.
Les Comarques de Tarragona, senyors del nord, són les més castigades per l’atur. Ens poden dir si tenen cap altra alternativa d’ocupació i creació de riquesa si aquesta inversió l’engeguen en orris?
A les Comarques de Tarragona, senyors del nord, ni ara ni mai ningú ens ha consultat si estàvem d’acord amb acollir determinades activitats que podrien suposar un risc per la població.
A les Comarques de Tarragona, senyors del nord, ni ara ni mai ningú ens ha consultat el nostre parer sobre cap inversió que es desenvolupi fora de la demarcació.
Les Comarques de Tarragona, senyors del nord, són la part més desafavorida d’un tot i les que més greuges comparatius arrosseguen. Els hi sona aquesta cantarella?
Del nostre Govern n’esperem, com a mínim, que governi, que prengui decisions i ens tingui en compte. Perquè això, senyors del nord, (i responent al gag que el “Polònia” de TV3 va fer del President Puigdemont) també és Catalunya.
Tarragona no pot ser moneda de canvi de ningú. Tarragona està cansada de ser la ventafocs de Catalunya. Com diem al sud: no fem el ruc que la palla va cara.
Si realment volem construir un país i volem fer bé les coses, no hauríem de començar fent-les bé a casa?
Serveixin, per acabar, aquestes estrofes del vers de Salvador Espriu d'"Assaig de càntic en el temple":
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
.../...
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria”.
