Article d’opinió signat per Laura Roigé, Presidenta de la Cambra de Tarragona.
“Dies enrere el president del Govern espanyol va protagonitzar una d’aquelles improvisacions, que descol·loquen a propis i estranys, en ser preguntat sobre quines mesures tenia previst emprendre per acabar amb la bretxa salarial.
La pregunta no era casual i sí molt oportuna. La notícia de que treballadores de la BBC cobraven menys que els seus companys per fer la mateixa feina va sacsejar els fonaments no només de la Gran Bretanya, sinó de mig món. En interpretar-se com la gota, una més malauradament, que estava a punt de fer vessar el got d’una desigualtat que ens importa a tots: homes i dones, petits i grans.
En ple segle XXI no es pot mantenir ni un minut més el que és una injustícia sense cap mena de justificació. El salari per desenvolupar una activitat pot anar lligat a diversos conceptes estrictament laborals, però mai per la condició sexual de qui la desenvolupa.
Val a dir que la igualtat salarial és un terme segons el qual les persones que realitzen treballs similars han de rebre la mateixa remuneració, sense importar el sexe, raça, orientació sexual, nacionalitat, religió o qualsevol altra categoria de la persona.
Fins aquí la teoria. Res a dir. Però, què passa a la pràctica? Doncs que aquesta idea d'igualtat salarial entre homes i dones es converteix en una quimera i ens topem amb un altre concepte que per desgràcia pateixen des de fa molt de temps les dones: la bretxa salarial, un altre concepte que ens persegueix, a totes i a tots com a societat, sigui quina sigui la professió o sector productiu.
És veritat que s'han intentat posar en pràctica diferents polítiques contra la discriminació per sexe en l'àmbit laboral, però no ens enganyem, la crua realitat és que les dones segueixen guanyant menys que els homes, encara que en diferents àmbits no es reconegui obertament una discriminació clara pel fet de ser dona.
¿Quines són les causes d'aquesta bretxa salarial? Diverses. Però principalment podem assenyalar la dificultat de conciliar i el fet de que les càrregues familiars segueixin recaient majoritàriament en les dones. Els homes reben més incentius i complements laborals i les dones ocupen gran part de les ocupacions a temps parcial.
Les dones són les que més ús en fan de la reducció de la jornada laboral en ser les que majoritàriament s'encarreguen de cuidar els fills i a les persones grans. Aquesta és la realitat. I, per si fos poc, hi ha una altra causa difícil de negar: les dones són les que accedeixen als treballs més mal pagats. Mentre que els llocs tecnològics i directius, els més ben pagats, se'ls escapen de les mans.
Explicat el problema, ara cal trobar-hi una solució. Però anem a pams. Les previsions auguren que aquesta desigualtat laboral i salarial no es corregirà abans de que acabi aquest segle. Aquest temps és el que es creu que es trigarà, al ritme actual, en fulminar la bretxa de gènere global. Cent anys a aconseguir que homes i dones tinguin la mateixa igualtat econòmica i laboral.
Aquesta és la conclusió a la que arriba l'últim informe del Fòrum Econòmic Mundial sobre la bretxa de gènere, i on s’alerta que després d'una dècada de progressos lents però constants, aquest últim any diversos indicadors de paritat no només s'han estancat sinó que han empitjorat. Una caiguda que es deu fonamentalment a l'increment de la desigualtat en la representació política i en el lloc de treball.
Tot i amb això hi ha motius per l’esperança. I ja s'han començat a donar alguns passos en la bona direcció. Islàndia n’és un clar exemple. Aquest país nòrdic està considerat per molts experts com un petit laboratori polític, econòmic i social.
Fa uns dies que l'illa, de poc més de 320.000 habitants, va estrenar l'any donant un cop sobre la taula a una de les derivades de la discriminació de les dones en la vida pública: la bretxa salarial. Des d'aquest any 2018, les empreses amb més de 25 empleats amb diferència salarial entre homes i dones s'enfrontaran a sancions econòmiques.
A Berlín també s'han proposat reduir l'àmplia bretxa que separa els sous de les alemanyes en relació als seus col·legues. Amb aquest objectiu una nova llei obliga a les grans empreses a informar a les seves empleades del que guanyen els seus companys homes per realitzar un treball similar.
Retornant a la menció del principi, sis dels principals presentadors de notícies de la BBC van acordar fa dies rebaixar-se els seus salaris en reacció a revelacions sobre la bretxa salarial entre homes i dones a la corporació pública. La decisió es va produir enmig de l’intens debat suscitat per una successió d'escàndols que havien tret a la llum diferents expressions de sexisme en la vida pública del país.
En aquest punt cal apuntar que la iniciativa és lloable, però no es tracta de que els homes es rebaixin el sou i el deixin al nivell de les seves companyes de feina, sinó de que ells i elles cobrin el que és just.
A casa nostra els indicadors econòmics europeus mostren a Espanya com un dels països amb una desigualtat més accentuada. Reforcen aquesta realitat la disminució en el nombre de llocs de treball estables i la caiguda dels salaris, un cercle pervers que aprofundeix encara més en la precarietat del mercat laboral i aguditza el malestar social. Per aquest motiu, els grans partits sembla que intentaran seguir l'exemple islandès i ja han començat a perfilar iniciatives amb auditories i càstigs a les empreses que discriminin les dones a la feina. Ja veurem en què acabarà tot això...
Arribats a aquest punt és possible que el titular que encapçala aquest article hagi xocat a més d’un, però us he de dir que el proper 28 de febrer a les 18,30 hores organitzarem i celebrarem a la Cambra de Tarragona, amb tota la dignitat i convenciment, l’Equal Pay Day (Dia de la Igualtat Salarial). Tant de bo fos l’últim i tant de bo no se n’hagués organitzat mai cap, ja que això voldria dir que la igualtat és una realitat natural, plena, assumida i acceptada per tothom.
Mantenir clixés d’altres èpoques és viure en un anacronisme ofensiu que les persones i les societats hem de superar com més aviat millor. I el moment és ara. Us convido a celebrar i a reivindicar el que espero i desitjo sigui el darrer Equal Pay Day. I encoratjo a la societat, a les institucions i als polítics a que assumeixin aquest repte.”
