Article d’opinió signat per Laura Roigé, presidenta de la Cambra de Tarragona.
“Vet aquí que enmig del disseny d’un projecte estratègic per a la ciutat l’Ajuntament es topa amb un quiosc que amenaça amb fer-li la guitza. I que, com passa en aquell llogaret on vivia Astèrix, els veïns gosen plantar-li cara i torpedinar, en aquest cas, el progrés de Tarragona.
Poc s’ho devien pensar que després d’anys i panys, uns i altres, de desatendre la ciutat i pintar-la de color gris, ara, un simple quiosc amenaçaria amb esgarrar-los-hi els seus plans i provocaria tant d’enrenou.
Per començar, no es tracta pas d’un simple quiosc. De fet, cap quiosc és un simple quiosc.
Tot quiosc, per humil que sigui, per apartat que estigui dels centres neuràlgics és un punt de referència, trobada, informació, vida i des de sempre, amb Internet o sense, una finestra oberta al món.
Per si això no fos poc, l’ofici de quiosquer no és un ofici qualsevol. Amb independència de com sigui i quina en sigui la propietat, al seu interior hi trobarem sempre persones abnegades, que ens donaran raó de tot i que acostumen a fer més hores que un rellotge i a treballar a deshores.
Per tot això mereixen un respecte. I pel qui vam viure altres èpoques, ja seria hora que tinguessin el reconeixement que els hi devem.
Si la premsa és sinònim de llibertat, garant de la democràcia, font de coneixement i opinió... sense el quiosc aquesta funció no seria possible.
Em dol moltíssim que l’Administració Ricomà no tingui prou empatia ni sensibilitat per entendre què representen aquests negocis per la ciutat. Cada cop que en tanca un sento que anem enrere. Que desaparegui el de la plaça Imperial Tarraco és ja l’evidència de que vivim en un ciutat que està perdent els referents de la seva memòria col·lectiva. I no els perd per casualitat, sinó per la indiferència dels qui ens governen.
De ben segur que cal projectar un carril per bicis i patinets. La nova mobilitat personal és una realitat que cal endreçar i incorporar al dia a dia de les ciutats. Però no puc entendre que sigui incompatible amb negocis i activitats com la del quiosc de la Imperial.
L’única alternativa és enderrocar-lo? Malgrat l’espai de la zona no es poden reordenar els usos? Aquest és el tracte que dispensem a persones esforçades que veuran com en plena crisi perden el seu negoci?
Benvolgut Pau, la grandesa dels governants, dels administradors de la cosa pública es posa en valor, també, en aquells petits actes, en aquelles comprensions, en aquell trepitjar el carrer i empatitzar, quan cal, amb els qui n’esperen un gest, un caliu, una proximitat... Replantejar les coses i fer marxa enrere no és un signe de debilitat, ben al contrari.
Et demano que mantinguis on és el quiosc de la plaça Imperial Tarraco. I que no ho facis per mi, ni per la Cambra de Tarragona, sinó per la família que hi ha al darrera i que tantes il·lusions, sacrificis i diners hi ha esmerçat. I que ho facis també per tots els tarragonins i tarragonines que sense aquell far se sentiran, ens sentirem, més perduts. Escolta’ls, si us plau.
Gràcies Pau.”
