Article d’opinió signat per Laura Roigé, presidenta de la Cambra de Tarragona.
“Després de setmanes de confinament i de negocis tancats reconec que no és gens fàcil trobar el to positiu. La situació a la que ens enfrontem és inèdita per a tots i la lluita que s’està portant a terme des dels centres sanitaris és titànica, tant pels efectius com pels recursos de que disposen. Temps hi haurà per exigir responsabilitats per anys de manca de previsió i demanar que es prioritzi la investigació i la inversió sanitària.
Dit això, avui vull parlar de les empreses i els autònoms, el múscul que ens ha de permetre reconstruir i remuntar.
Ara bé, la meva pregunta és: s’ha actuat bé davant el teixit productiu? A nivell de la Unió Europa l’actitud dels països del nord envers el sud està essent galdosa. Pel que fa a aquí les mesures del govern central no estan pal·liant l’ofec fiscal i de liquiditat. Amb aquest escenari no és gens estrany que l’emprenedor pateixi pel seu futur. No s’entreveuen actuacions decidides, i si molta improvisació quan no lentitud i paralització per encarar les conseqüències d’aquesta crisis sobrevinguda i inesperada.
Malgrat tot això, els empresaris, els autònoms, els emprenedors, els treballadors estem obligats a no defallir. A no deixar que la por i el desànim ens arrosseguin. No ens ho podem permetre.
A fora, al carrer, més enllà del confinament ens espera un món ple d’oportunitats. Un món que cal engegar. Un món al que li hem d’imprimir velocitat, iniciativa, ganes i recursos.
Estic segura que les persones i, sobretot, la iniciativa privada hi posarem aquest combustible necessari per fer que tot rutlli de nou. Hi ho farem perquè malgrat tots els entrebancs ho necessitem, en tenim i ganes i podem fer-ho.
Per això, ara més que mai és necessària una resposta unànime de les administracions. De totes. De les de casa, del país, de l’Estat, d’Europa, del món. Si no ho fan passaran a la història pel que són i no saben fer. No pas pel que ens volen fer creure que es pot fer.
Ja n’hi ha prou de fer-se la punyeta. De buscar només el rèdit polític. De la insolidaritat. Què no se n’adonen del trist espectacle que sovint protagonitzen?
Ara és el moment de l’Europa forta, valenta i solidària. I dels governs generosos i responsables capaços de fer prevaldre l’interès general per davant dels colors. I això va també pels polítics que haurien d’entendre que les emergències són només dues: la salut i l’economia. No les seves cadires.
Des de la Cambra de Tarragona creiem que la situació no és pas irreversible. Ben al contrari. Que tenim més cartes al nostre favor que no pas en contra. I que per això no podem perdre ni un minut en posar les bases del que ha de ser la represa, primer, de la confiança.
Amb la confiança aconseguirem impulsar la nostra economia, plantar cara a les necessitats socials i dotar dels necessaris recursos al sistema sanitari.
Per aconseguir-ho necessitem remar tots a una, tenir molt clars els objectius a curt, mig i llar termini. I en aquest moviment de tots, les administracions en són actors fonamentals.
Per tant, els hi demanaria que aparquessin retrets i estratègies. Que actuessin amb lideratge i visió de futur. Que entenguessin que no es poden frenar projectes i inversions. Aquests dies hem aplaudit la decisió del Port de no aturar les inversions previstes pels propers quatre anys, amb un total de 150 milions d’euros. És una postura valenta. I tant!. Però necessària. I tot un exemple del que convé.
Si es fa així des de les diferents administracions no tinc cap dubte que la sortida del túnel està més a prop del que ens pensem.
Per això, demano als empresaris i autònoms que no deixin de creure en ells mateixos. Ells són la força del país.
Els qui em coneixen saben que soc optimista de mena. I també realista. La combinació d’aquestes qualitats ajuden sovint a prendre decisions més encertades, que no pas quan es prenen per impulsos o estats d’ànim.
Avui, doncs, soc més optimista i realista que mai i us demano a tots que també ho sigueu. Necessitem l’empenta i la convicció de tots per aixecar el país. Si creiem que ho podem fer, i jo crec que ho podem fer, ho farem. Segur.
No em resigno a les especulacions i previsions catastrofistes. Jo crec, com he cregut sempre, en la gent que s’aixeca cada dia amb la voluntat de fer les coses millor, en els emprenedors que arrisquen per crear riquesa i llocs de treball i amb els inconformistes que creuen que tot és millorable i moltes vegades assoleixen grans objectius a la vida perquè ningú els hi va dir que no es podia fer. Crec en els valents i en els que no ho són, però no defalleixen mai.
I soc optimista pels meus fills, pels meus néts i per a totes les persones que m’importen. Així que amunt i ànims a tots que d’això ens en sortirem. Només faltaria!”
