Article d’opinió signat per Laura Roigé, presidenta de la Cambra de Tarragona.
“Quan em pregunten què és el primer que canviarà a la societat postcovid sempre dic el mateix: les cases, així en genèric. Aquests llarguíssims mesos de confinament ens han forçat a redescobrir l’espai on passem la major part de la nostra vida. I resulta que sense el neguit del dia a dia ens hem adonat que balcons i terrasses han estat els nostres particulars oasis. Balsàmics refugis des d’on mantenir el contacte físic amb el món, mostrar solidaritat, omplir-los de natura i respirar.
Espero i desitjo que mai més calgui tancar-nos a casa. Però, en qualsevol cas, estic segura que la mirada cap a l’habitatge, l’actual o el que algun dia ens proposem comprar o llogar, ha canviat per sempre.
Conceptes com saludable, sostenible i connectats (a nivell digital) marcaran la tendència, però sobretot les necessitats més immediates. I aquí les administracions hi tenen un paper decisiu. Ja que són elles les que han d’afavorir que la iniciativa privada doni resposta a aquestes demandes tot seguint, òbviament, les línies traçades pel que fa al creixement urbanístic de la ciutat.
No s’entendria que les administracions, sobretot la local, mirés cap a una altra banda. O s’entestés en comprometre el futur de Tarragona en base a clixés que, si no es corregeixen, seguiran obligant que molts joves, i no tant joves, hagin de fer vida fora de la ciutat que els va veure néixer.
Clar que urbanísticament no es pot abandonar el Centre, la Part Alta o el Serrallo. Clar que cal fomentar la rehabilitació. Clar que cal tenir cura per la natura. Clar que Tarragona, en el seu conjunt, ha de ser la ciutat que faci goig visitar i habitar.
Però no és menys cert que les accions de millora urbanística i de rehabilitació han de ser compatibles amb el creixement. En el benentès que amb la rehabilitació, sempre que sigui possible rehabilitar un immoble, no n’hi ha prou per donar resposta a la demanda.
Una demanda que no se sustenta tant (o només) en el creixement de la població, com amb els nous usos lligats a l’habitatge. I que tenen a veure amb els models familiars: és un fet que les parelles es divorcien, augmenten les famílies monoparentals, els joves s’independitzen i la gent gran no té tendència a anar a viure amb els fills.
Cal donar resposta a aquestes realitats. Com també la cal donar a tots aquells que si no troben l’habitatge que volen a Tarragona el buscaran a fora.
Segur que podem seguir badant?
Planificar el creixement d’una ciutat no es fa d’un dia per l’altre. Ni en funció de modes, capricis o creences. El POUM que tenim avui és fruit del consens polític i l’acurada tasca d’especialistes en urbanisme. No es va aprovar en temps dels romans, si no al 2013. I es va planificar amb el propòsit de donar-li una continuïtat suficient en el temps per tal de respondre a les necessitats d’una societat moderna i d’una capital amb una creixent influència al territori, tot dotant-lo de la necessària seguretat jurídica per fer possible aquest planejament.
Aquests dies hem assistit a un despropòsit, un més, en relació al creixement urbanístic de la ciutat. Malauradament ens ha quedat palès que per a alguns polítics més enllà de l’horitzó dels quatre anys no hi ha res. Aquesta sistemàtica manca de visió no deixa de ser preocupant, i més ara, immersos com estem en una de les crisis econòmiques més greus de la nostra història recent.
Aturar el projecte de Mas d’en Sorder, com també seguir posant pals a les rodes al de la Budellera, deixa a la ciutat de Tarragona en una situació molt compromesa i envia un nociu missatge a tots els possibles emprenedors que tinguin previst invertir, fomentar l’ocupació i crear riquesa aquí. I que no és altra que el de la inseguretat jurídica. El diner és poruc.
Només pel que fa a la Budellera cal recordar que el projecte d’urbanització contempla notables beneficis per a la població, com ara la cessió a la ciutat de la Platja Llarga (concretament 10,5 hectàrees a primera línia de costa), la creació de 48,5 hectàrees en parcs i jardins, la cessió a Tarragona de 17,2 hectàrees de sòl per la construcció d’equipaments escolars, sanitaris, culturals, esportius i la construcció de 800 pisos socials.
Per això vull demanar a la nostra administració que sigui més curosa i tingui entre les seves prioritats sumar per atraure inversions i impulsar projectes de futur, en el benentès que es tracta de crear llocs de treball, generar riquesa i, en definitiva, dotar-nos d’un futur amb més oportunitats i benestar. No oblidem que d’aquesta no en sortirem amb bones paraules, sinó amb l’empenta dels emprenedors.”
